[Tribuna] 'El dia després de la independència', per Josep Pitarch

Sóc rapitenc, per tant ebrenc i en conseqüència català. Ho són la meua filla, els meus pares, com també ho eren els meus iaios i els meus “revés-iaios”. Això, que en principi no és cap mèrit ni demèrit, sí que em permet creure que puc tenir el mateix “pedigrí” que qualsevol altre català del cor de Catalunya, de la Plana de Vic, del Pirineu, del Vallès o de l'Empordà. He de confessar que en els llunyans anys estudiantils, vaig abraçar els postulats del Moviment en Defensa de la Terra (MDT). I a banda de tota la literatura, panegírics, símbols i emblemes independentistes, solia visitar els llocs de culte Nacional. De Montserrat a Ripoll, Santes Creus i Poblet; Molló i Prats de Molló, Núria, Cardona, Sau o el Fossar de les Moreres. I em colpia estar davant la tomba de Guifrè el Pilós, de Jaume I o de l'estatua de Rafel Casanova. Em meravellaven les gestes dels almogàvers i somniava amb l'imperi que arribava a Atenes i Neopàtria. El Tirant lo Blanc em semblava més engimyós que el mateix Quixot, la Renaixença millor que la Generación del 27 i Llach, per suposat, molt millor que Serrat. Considerava inadmissible que vulguessin imposar des del Llobregat la Feria de Abril, quan ja teníem el festival d'havaneres de Calella de Palafrugell. I el “Cavall Fort” li donava 100 patades al “Capitan Trueno”, “El Guerrero del Antifaz o “Roberto Alcazar y Pedrin”

No obstant això, fa mesos que vaig una mica perdut. I donat el to seriós que les circumstàncies ens estan portant, voldria fer unes reflexions que penso estaran a l'alçada de la gravetat dels moments “històrics” que estem vivint.

Ara, que tots els catalans som independentistes, quan surto de les fronteres del meu país petit, he de sentir-me certs improperis dels malvats espanyols, que em titllen de “separatista catalan” i de facto m'exclouen de la Grande y Libre de la que ells formen part. Per altra banda, a casa meua, i donat que em declaro federalista, també em sento exclòs de la meua pertinença al col·lectiu que configura el Poble de Catalunya i que ni el meu “pedigrí” és suficient per absoldre'm dels meus pecats. I és aquí quan m'assalta la primera gran pregunta: Es devien sentir així els apàtrides que als camps d'extermini eren identificats amb uns símbols concrets a l'espatlla del seu pijama de ratlles? Perquè, evidentment, atenent a declaracions de grans referents de la cultura catalana -com ara Joel Joan- els botiflers, traïdors a la Pàtria, algun dia hauríem de ser jutjats pels nostres crims.

I la segona pregunta que em ve al cap, no menys important: l'equip de futbol del meu poble, en una lliga Nacional Catalana, jugarà amb el Barça i podria participar en la Champions League? I continuen destorbant-me obscurs pensaments. I la sardana i els castells seran d'obligat ensenyament als col·legis i Instituts ? I què passarà amb els bous, les jotes i les rondalles ? Seran solidaris els del nord amb els del sud ? Arribarà l'aigua de l'Ebre a Catalunya o es quedarà a Mequinença ? Els soldats del futur exèrcit català, aniran en espardenya, trabuc i barretina?? Què pensarien de tot plegat els nostres iaios que van deixar-se la pell -i alguna cosa més- a Cavalls i Pàndols? Un cop reconeguts per l'ONU quantes ambaixades seran necessàries arreu del món? Quina condició legal establirem per als centenars de milers de persones no nascuts a Catalunya? I quina serà la nostra llum i guia després de Prat de la Riba, Macià, Companys, Pujol i Artur Mas ?

Com veieu m'angobien tantes i tantes incògnites i pensaments ... M'agobien tant, que ni tan sols altres futileses em preocupen. L'atur, les retallades socials, mèdiques, educatives, de la funció pública, de la dependència, reforma laboral, control dels ajuntaments, llei d'estabilitat pressupostària, pujada de l'IVA, de la gasolina, del gas, de la llum, de l'aigua, de les taxes universitàries, dels medicaments, l'enèssima llei d'educació ..... En fi, totes aquestes coses han deixat de preocupar-me. I és que, de fet, el dia després que Catalunya sigui independent, s'acabarà arreglant tot màgicament. Fins i tot, la pesada de la prima de risc haurà fotut el camp. Només cal que us fixeu que en economies més fortes que la nostra (que encara que poques, alguna n'hi ha) tots aquests problemes no existeixen. I quan a França, Alemanya, EUA o Japó toquen l'Himne Nacional i hissen la bandera del país, misteriosament qualsevol problema que pugui tenir la ciutadania s'arregla i tots són feliços. El que encara no sé, és si com en els contes, també mengen perdius. El dia que siguem independents, suposo que ja ho averiguarem.

Josep Pitarch
és portaveu del PSC a l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita