LA FATARELLA (Terra Alta).- L'estudi de les excavacions arqueològiques festes des del 2011 a les fortificacions de la línia de la Fatarella han permès conèixer més detalls sobre com es va dur a terme l'últim combat de la Batalla de l'Ebre, aproximadament el 15 de novembre de 1938, així com detalls de la vida quotidiana i l'equipament dels soldats republicans que hi van morir. La quantitat de restes de projectils i artilleria corroboren que aquell combat va ser un dels més cruents de tota la Batalla de l'Ebre, i que els soldats republicans al front es van immolar per permetre la retirada de l'exèrcit republicà, a través de Flix. La resta de les troballes expliquen el dia a dia d'aquests soldats i els estris dels que disposaven.
Dos dels membres de l'equip d'investigació de la UB, Xavier Henández i Maria del Carmen Rojo Ariza, han presentat aquest dissabte a La Fatarella, les conclusions de les excavacions arqueològiques que es van dur a terme l'any passat a la línia fortificada republicana d'aquest municipi de la Terra Alta. Aquesta línia de búnquers i trinxeres es va construir en plena Batalla de l'Ebre, en menys de dos mesos, per l'exèrcit republicà, i en un exercici de previsió i estratègia militar fins a llavors mai vista en una guerra. El búnquers, que es van descobrir fa només set anys, estan construïts amb parets robustes de formigó i segueixen una línia estratègica de més de 30 quilòmetres. Malgrat es preveia que fos més extensa, no hi va haver temps per acabar-la.
Anys després de la guerra, la dictadura franquista, després de fer detallats informes sobre cadascuna d'aquestes fortificacions, en va ordenar la seua destrucció i soterrament. Es per això que no va ser fins al 2005 que, gràcies als membres de l'associació històrica Lo Riu de la Fatarella, es van localitzar. La recerca es va fer a partir de les fotografies que havien fet el mateix grup militar italià encarregat de fer la valoració per al govern franquista.
El combat més dur de la batalla més dura
Després de les excavacions dutes a terme l'any passat a la zona, per científics del CSIC i els arqueòlegs del DIDPATRI de la Universitat de Barcelona, s'ha pogut comprovar, a partir de l'artilleria localitzada que en aquesta zona dels Raïmats de la Fatarella, l'últim combat contra la resistència republicana a la Batalla de l'Ebre va ser dels més durs i cruents dels 115 dies que va durar el conflicte a l'entorn de l'Ebre. Els soldats de l'exèrcit republicà que van lliurar aquesta batalla, "sabien que anaven a morir", ha explicat un dels membres de l'Associació Lo Riu. Només "voluntaris" disposats a deixar la vida per facilitar la retirada dels seus companys es van quedar a les fortificacions.
El gran sistema fortificat ideat per l'exèrcit republicà no va ser suficient per aturar el bàndol nacional, i gairebé 1.000 soldats republicans van morir en aquesta línia fortificada entre la matinada del 14 de novembre i el 15 de novembre de 1938. Aquesta última resistència es va merèixer fins i tot les paraules de Winston Churchill, quan va assegurar que "mai tanta gent li va deure tant a tan pocs". I és que gràcies a la immolació d'aquests soldats, es va poder aturar durant 48 hores l'ofensiva de l'exèrcit franquista i això va permetre que 25.000 soldats republicans poguessin creuar l'Ebre a Flix i iniciar la retirada.
Molts d'aquests soldats encara estan enterrats als camps de la Terra Alta. Prova d'això és que, en les excavacions de 2011, l'equip arqueològic va trobar les restes d'un d'ells. Se l'ha anomenat Charlie, i tot apunta que va morir mentre retirava una granada d'una de les últimes trinxeres de segona línia en aquest dur combat.
El dia a dia
Gràcies a les troballes de l'equip d'investigació es pot fer també una radiografia de la quotidianitat d'aquests soldats. S'han trobat tot tips de part de l'equipament militar, i restes més curioses com llibrets, pasta de dents, brillantina -que utilitzaven per engreixar les armes- i altres materials per menjar o per la higiene personal. Una de les dades curioses, que contrasta amb la de les troballes d'altres estudis duts a terme en zones fortificades de l'exèrcit franquista, és que s'ha detectat en les trinxeres republicanes un important i significatiu nombre de tinters. Els investigadors creuen es deu a la campanya d'alfabetització de la ciutadania que es va iniciar durant la República, i que es va mantenir durant la guerra.
Via ACN (Anna Ferràs)
Molt interessant, però Churchill no va dir aquesta famosa frase al 1940 després de la Batalla d'Anglaterra i en referància als pilots de la RAF?
ResponEliminaD'acord amb el Cargol. He anat a comprovar-ho a les Memòries de Churchill (ja veieu quins vicis lectors tinc a casa) i, efectivament, la referència és als pilots de la RAF que van derrotar en tota la línia la Luftwaffe alemanya. Desconec si algun comandament o polític republicà va dir alguna cosa semblant, de forma anticipada a la famosa frase de Churchill. En tot cas, no ho he pogut documentar. Però si parlem de Churchill, no és el cas.
ResponEliminaÉs més, diria que hi ha elements del relat que no m'acaben de sonar convincents. Que la missió de cobrir la retirada fos pràcticament suïcida, d'acord. Ara, parlar de voluntaris en sentit literal no sé fins a quin punt. Una cosa és demanar un voluntari, dos o mitja dotzena per a una cosa concreta. L'altra, sostenir una operació amb un miler de voluntaris, sorgits d'aquí d'allà. És a dir, sense cap unitat mínimament organitzada, acostumada a lluitar junta, equipada...
ResponEliminaSense negar que una resistència heroïca fos eficaç per aquella situació, no m'acaba de sonar bé. De fet, molts comandaments militars de tota època que han escrit les seves experiències bèl·liques parlen sovint de les recances morals que sorgeixen a l'hora de "triar" quines unitats han de quedar-se cobrint la retirada, sabent que van al sacrifici directe. És un dubte evident entre la necessitat i el preu a pagar.
Els dubtes que he llegit, en ocasions, són pràctics més que morals. Per exemple. Deixem al darrera una unitat de les bones, més eficaç per cobrir la retirada, però la perdem per més endavant? O deixem una unitat més fluixeta, amb la qual cosa no es perdrà tant de forma directa, però potser no aguanta el temps necessari?
Disculpeu la pegada que estic fotent, però sóc lector contumaç d'història i he fet fins i tot algun "pinito" mediàtic sobre temes històrics. Una cosa que intento tenir present és si les explicacions que em donen els historiadors s'aguanten o no. És a dir, si són versemblants. En tot cas, en relació als coneixements generals que tenim sobre el tema en qüestió.
No pretenc saber-ne més que els professionals, evidentment. Només que si una cosa no em sona bé, prefereixo fer-hi un segon cop d'ull.
Recomano, finalment, la lectura de les citades "Memòries" de Churchill. Explica la retirada de Dunkerke, el 1940, en uns termes com els que he exposat aquí.
ResponEliminaJorge M. Reverte
La Batalla del Ebro
429
16 de noviembre
"LOS HOMBRES CRUZAN EL PUENTE
sin apresurar el paso. Saben que son los últimos, que sonellos quienes han cubierto las espaldas de sus compañeros. Por encima del cansancio está ellegítimo orgullo de haber desafiado hasta el final, durante casi cuatro meses, a un ejército que lessuperaba en número, en artillería, en aviación, en tanques.Son los de la XIII brigada internacional, en la que ya no hay ningún extranjero desde hacecasi dos meses. Entre ellos hay madrileños de las Juventudes Socialistas Unificadas, veteranos de lasierra de Guadarrama, que llevan combatiendo desde julio de 1936; malagueños apuntados alQuinto Regimiento tras la caída de su ciudad; levantinos de los batallones gremiales, castellanoshuidos a Madrid desde la zona franquista en los primeros días del Alzamiento, y los
kids,
los niñoscatalanes que han aprendido a luchar en el Ebro, que lo han hecho codo con codo al lado de las quese consideran a sí mismas las más aguerridas tropas del Ejército de la República. No hay pánico en el último repliegue, no hay desbandada. La última retirada se hace sin quehaya toques de trompetas y tambores, pero con un gran sentimiento de dignidad. Ni siquiera hayfuego enemigo. Los movimientos diseñados por Tagüeña le han confundido. El paso se hace enmedio de una extraña calma, en una noche en la que la luna, en cuarto creciente, apenas hace notar su presencia. A esas alturas, ya muy pocos combatientes piensan que la República puede ganar laguerra.
53
Pero, han luchado de una forma sobrehumana. Han aguantado lo que es casi imposibleimaginar. Casi todos ellos lo seguirán haciendo hasta que Cataluña caiga en poder de los franquistasunos meses más tarde, insensibles a los versos de W. H. Auden: «La Historia puede compadecer alos vencidos, pero no ayudarles ni perdonarles». Saben que nadie les va a ayudar ni a perdonar.Los hombres de la XIII son los últimos en pisar la orilla derecha, como estuvieron entre los primeros en pasarla el 25 de julio. Una noche también sin luna, en la que el enemigo tampoco sabíadónde estaban ni qué se proponían.A las cuatro y media de la madrugada, los últimos contingentes de la XIII brigada de la 35división cruzan el Ebro por el puente de hierro de Flix. Quince minutos después, Tagüeña da laorden de que se vuele el armazón. Un seco estampido, un resplandor, un fragor de fragmentos dehierro cayendo sobre las aguas anuncian el fin de la batalla del Ebro ciento trece días después de su inicio."