Els politòlegs som com els economistes. Tots intentem explicar el que ha passat, perquè és molt més fàcil que intentar preveure el futur. Però sempre hi ha algun atrevit que se la juga i no sempre l'encerta.
1. CiU. Ningú s'esperava la caiguda. Ni ells mateixos, que estaven patint els darrers dies per mantenir resultats. Podríem fer moltes hipòtesis, que sense dades postelectorals encara no es poden validar. Per una banda, és probable que les retallades en sanitat i educació (competències autonòmiques, no ho oblidem) li hagin passat factura i part dels votants sobiranistes hagin optat per una alternativa independentista que ofereix més garanties en l’àmbit social. I per altra banda, és també probable que una part dels seus votants més conservadors hagin optat pel PP, cosa que explicaria per què aquests no han caigut malgrat la forta pujada de Ciutadans (que també obté vots del PSC i l’abstenció). Però alerta:
CiU ha guanyat, és primera força destacada, i ara sí que poden dir que els seus 50 diputats han estat elegits per aconseguir l’Estat propi, cosa que abans no. Ara manca que tinguin la valentia de continuar endavant el procés, que sumant les diferents opcions sobiranistes compta amb més suports que abans. La versió final de la porra en preveia 61 (-1 escó), lluny del resultat final, però almenys no vaig pronosticar una pujada com el CEO, el CIS i la gran majoria de mitjans...
2. ERC. Recordo que quan vaig pronosticar 19 escons, molts companys em van dir que era una bogeria. Avui, un dels qui em va dir això és, contra el seu pronòstic, diputat al Parlament de Catalunya. Tant el partit com Junqueras personalment, han estat dipositaris de la confiança d’aquells que volen la independència el més aviat possible, i alhora la volen sense renúncies socials. Molt probablement, no només hem mobilitzat electors que el 2010 es van abstenir, sinó que també n’hem guanyat d’altres opcions, des de decebuts del PSC, fins a electors de SI que han optat pel vot útil davant la previsible caiguda, passant per molts votants duals CiU-ERC que a darrera hora ens han votat. Uns vots que, n’estic segur, han anat augmentant al llarg de la campanya, que se li ha fet molt llarga a CiU. Per tant, sabent que hem recollit vot independentista de tants orígens, toca gestionar bé aquesta confiança. No serà tasca fàcil, però
estic convençut que una direcció que ha estat capaç de passar de 10 a 21 diputats en només dos anys, és perfectament capaç de fer-ne una bona gestió. Els militants, i espero que també els votants, hauríem de donar-los un bon marge de confiança.
3. PSC. En el cas el PSC s’ha confirmat que tenia vot ocult, però alhora l’ha beneficiat la caiguda de CiU. Malgrat tot, és clarament el pitjor resultat de la seva història, baixant fins i tot per sota del 15%, que és un 12% a Barcelona ciutat (!), on queda en 4a posició i a ben poc de ser superat per ICV. Sabent d’on ve el PSC, uns resultats així mereixen un
suspès general tant d’aquesta campanya com, sobretot, de la gestió interna que han fet de la seva diversitat ideològica i personal al llarg dels darrers anys. Perquè una caiguda tan continuada i tan marcada no és fruït de la casualitat. Pel que fa a la porra, he encertat el resultat (20), però tampoc n’estic gaire content, perquè en part pot ser un efecte col·lateral de la caiguda de CiU.
4. PP. Esperava que el PP perdria vots pel desgast de l’acció de govern en àmbit estatal, però una campanya com la plantejada per Mas, de caràcter plebiscitari i centrada en l’eix nacional, els ha acabat afavorint. La participació ha superat el 70%, dada que és més semblant a unes eleccions generals espanyoles: això pot significar que
probablement una bona part dels habituals votants abstencionistes que consideren les catalanes com unes eleccions de segon ordre, han decidit no quedar-se a casa aquesta vegada. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que el PP ha orientat bé la campanya, tenint en compte el tipus d’elector a qui anava dirigida. I per altra banda, com comentava abans, és probable que hagin captat el vot més conservador de CiU. Al final han aguantat, pujant un diputat, de manera que he fallat la porra, ja que els preveia un pèrdua de varis escons.
5. ICV. En aquest cas sí que estic satisfet d’haver fallat la porra. Finalment els en vaig pronosticar 9, però han arribat a 13. Crec que han fet una bona campanya i, a falta de dades que ho contrastin, tot apunta que
la mobilització del seu electorat, junt al traspàs de vots procedents del PSC, i a la punxada de CiU, són les claus que els han permès mantenir la representació a Girona i Tarragona, i guanyar-ne a Lleida, malgrat la pujada de participació. Val a dir, així mateix, que alguns factors apuntaven un traspàs important de votants des d’ICV a la CUP a comarques, cosa que els podia fer perillar els escons, però al final és probable que aquest transvasament de vot hagi tingut menys pes.
6. C’s. Que Ciutadans pujaria era previsible, però pràcticament ningú s'esperava que seria amb aquesta magnitud, tot i que en la porra els n’havia pronosticat 7. A falta de poder-ho confirmar amb dades demoscòpiques, com ja he comentat en el cas del PP, una part de l'explicació podria trobar-se en el plantejament de Mas enfocant la convocatòria com unes eleccions de caràcter plebiscitari. Així, segur que hi ha hagut electors que normalment no voten en eleccions al Parlament i que ho han fet en aquestes. Però no només això: mal que ens pesi a alguns,
el seu discurs també és percebut per una part de l’electorat com un missatge fresc, contrari al sistema de partits tradicional, la qual cosa pot haver atret electors d’altres formacions, especialment del PSC.
7. CUP. Des del primer moment estava convençut que entrarien al Parlament, i confesso que em feia certa il·lusió, perquè hi tinc amics, i vaig començar en política a ERC-CUP de Banyoles. Però ara que ja no estem en campanya, també puc criticar als companys independentistes:
crec que són una opció ideològicament ubicada en gran part al segle XX, que paradoxalment han aconseguit visualitzar-se com l’aire nou de la política catalana. A partir d’aquí, han aconseguit el suport d’independentistes que s’abstenien o que votaven altres formacions, però també d’un ampli sector que podríem vincular als nous moviments socials com els “indignats”. De totes maneres, no es poden confiar: en els seus feus gironins no han obtingut els resultats que esperaven (i de fet han quedat sense diputat). Potser això de la política institucional des dels ajuntaments és més complicat del que es pensaven... I és que tenen una base electoral molt diversa, de mal gestionar per a una formació “assembleària” amb comportaments propis del marxisme-leninisme, que ara hauran de fer compatibles amb el funcionament d’un sistema parlamentari.
8. SI. És una llàstima la quantitat de vots seus que han acabat a les escombraries, però es veia venir des de feia setmanes, i aquesta caiguda no té ni mèrit haver-la previst. Consideracions personals a banda, teòricament ha estat un projecte unitemàtic, amb la intenció de prioritzar l’eix nacional per sobre de qualsevol altra qüestió. I en aquestes eleccions, centrades precisament en aquest eix,
han tingut una competència més forta i ideològicament més solvent, no només a la seva esquerra sinó també a la seva dreta, de manera que els seus votants han anat a parar a ERC, a CUP i a CiU. Si es publiquessin enquestes postelectorals serioses, podríem saber en quina proporció hi ha hagut aquests traspassos, així com tots els citats entre la resta de partits...
En conclusió: s’obre un nou escenari a Catalunya, en què l’independentisme és clarament majoritari, sumant més de 2 milions de vots i 87 de 135 diputats a favor de l’Estat propi. Aquest escenari, digui el que digui Madrid, pot ser més favorable que no pas el que teníem divendres passat. Però això sí,
és imprescindible que les forces sobiranistes gestionin bé el resultat. Sobretot aquella que ha guanyat en primer lloc, i aquella que ha guanyat més escons. Perquè tots junts representem la majoria del poble de Catalunya; un poble que vol, anhela, exigeix la Independència el més aviat possible.
Marc Puigdomènech
és politòleg i conseller nacional d'ERC
