Crònica de Quimo Panisello sobre l'enterrament de l'exfutbolista Josep Otero

Creuant el passat dijous dia 7 a les cinc de la tarda el pont sobre un riu Ebre crescut, a l’ombra d’un Roser encara mullat per les últimes pluges; d’un Port amb les puntetes blanques i d’uns bons núvols foscos, m’ha vingut al cap mon iaio, Juanito Gamundi, el gran cronista esportiu, i Enrique Viñas quan l’imitava. I és que el destí comportava aquesta mena de pensaments, l’enterrament de José Otero, un dels últims jugadors vius mítics del C.D. Tortosa. Ja feia tard, quan he arribat al Pont de la Pedra i un cúmul de gent s’acumulava davant l’estanc de Jaume Viladrich. Semblava ser que portarien a pols el taüt per tot el carrer de la Rosa fins a entrar-lo per la porta de l’Olivera. M’he ficat al darrera, al costat de Marita Ferré i la seua mare Maria Cinta Hierro, vídua d’un altre gran jugador i entrenador, Manolo Ferré. Entre els tres hem anat desgranant les semblances d’ambdues figures, unides per una mateixa passió, el futbol. Amb tantes esquenes no he pogut advertir cap cara coneguda, però un cop hem arribat a l’interior de la nau central, m’he quedat meravellat de la gentada, molta de Remolins, però sobretot futbolistes de totes les èpoques: Curto, Descarrega, Martorell, Monfort, Borrajo, Videllet o Alós. He escoltat dempeus l’homilia de mossèn Cunill, que entre d’altres moltes coses ha dit en veu greu que aquesta cerimònia no era una lloança sinó un sufragi per l’ànima de José Otero; en part tenia raó al dir que tots els allí reunits volíem lo millor destí per a l’ex-jugador, però crec que alguns nois portaven la samarreta del Dertusa penjada a l’esquena en senyal de sentit homenatge. He sortit al claustre en el moment de la comunió i allí m’he trobat amb Joan Ramírez, i hem parlat de fotos, de Sant Antoni, de l’antiga església de Sant Jaume, de les fotos de cartró, de la bona gent com Teresa Subirats Andreu, el seu home José Rodríguez Colomé i del nostre amic comú Joan Otero Roselló, sempre disposat, que ens havia avisat de la notícia i de l’hora de l’enterrament.

Pel carrer de la Rosa, camí de la catedral.

Els forts aplaudiments que venien de l’interior de la catedral amb les portes obertes de bat a bat mos han empès a continuar la nostàlgica conversa a la plaça, al costat d’una mena de cotxe fúnebre que sols era per a dur els rams de flors.

Ha arribat l’hora de donar el condol, els ‘ho sento moltíssim’, baix l’atenta mirada de Sant Pau, de Sant Pere, de la Verge de la Cinta, de Santa Càndida i Santa Còrdula, massa gent per a expressar una cosa tan íntima, i he pensat de deixar-ho per a més endavant, quan la pena no siga tanta. Aquesta vegada m’han vingut al cap Ramon Carceller i Diego Domingo Mascarell, treballadors de la fàbrica del gas, i el bàlsam que va significar que me donessin en el seu dia el seu condol.

Sort que Antonio Cardona, el bon gestor de mons pares, sempre amb gest familiar se m’ha endut del bracet parlant dels temps dels Hermanos, quan havia jugat amb Otero a futbol als quarters amb una pilota feta de papers i més papers embolcallats.

L'exposició de cromos de Bernat Navarro.

La conversa ha durat poc, fins la porta de la biblioteca, on he entrat expressament per veure una exposició dedicada a José Otero, una mostra de cromos i d’àlbums des dels anys 20 fins els 80 recopilada per l’entusiasta col·leccionista Bernat Navarro. Vaja col·lecció!!!, quina sort tindre-la aquests dies de març exposada, quin privilegi sols haver de fer unes passes per visitar-la, quines virgueries, quina fortuna… He pogut veure a un Otero jove convertit en un cromo de la SICAR, com Clavero, Capilla o Fontanet; he vist a Pahuet a una portada d’un àlbum de cromos anomenat Campeones, a Maguregui, que un dia vaig veure a les grades del Tortosa quan entrenava a l’Espanyol, a Pichi Alonso vestit del Saragossa, a Saura, a Kempes o a Arconada, els meus pocs referents futbolístics. M’he deixat envair per la nostàlgia alegre, aquesta que ens transporta a l’infantesa de quan compràvem i canviàvem cromos i alguns de natros entrenàvem sota les ordres de José Otero els dissabtes al matí i els més bonets entre setmana a l’hora de dinar.

Però el cuquet de la nostàlgia ha continuat barrinant el dia següent i si dies abans ja havia estat temptat d’escriure sobre la caiguda de la porta de Ferreries, els silos dels Piensos Dertusa o sobre lo pont del tren i la seua desconnexió de l’estació, ara forçat per la recança ja m’he decidit a fer el pas, i gargotejar un últim adéu-siau a aquest mite tortosí.

Sabia que volia escriure però no sabia el què i el matí de divendres m’he allargat un momentet a l’Arxiu a la recerca d’algun article del meu iaio, que firmava com Archivero al Diari Español, per mirar quines paraules s’usen en l’argot futbolístic o per tindre una fórmula amb la que començar el discurs. Allí, mentre esperava que Enric Homedes me portés els diaris, he saludat i felicitat a José Maria Gasulla per la seua conferència el dia de Sant Felip Neri, i el que ens va fer riure amb la història d’aquell mossèn aragonès, i he conversat amb l’historiador Agustí Agramunt Bayerri, qui cercava les gran fortunes del segle XVIII i m’ha ensenyat en el seu mòbil uns cromos que fan avui en dia al facebook.

L'enterrament de Mariano Toha.- JOAN RAMÍREZ.

Quan ha arribat Enric ja m’he submergit als anys 50 i he trobat de seguida en l’exemplar del dissabte 10 de gener de 1953 un titular que deia Póstumo Homenaje a Toha, firmat per mon iaio, i que parlava d’un partit de futbol que estava convocat per homenatjar un altre mite del futbol tortosí, Mariano Toha, mort a Alcanyís a principis de l’any 1953.

Però també mon iaio Juanito parlava de la seua bondat i lo bon pare que era Mariano Toha, exaltant quasi més aquestes qualitats que les futbolístiques.

Per tant, aprofitaré el colofó de la troballa, canviant sols el subjecte, per a tancar aquesta crònica de lo succeït el dijous 7 de març de 2013:

Otero nos ha dejado. Acatemos la voluntad divina, que así lo ha dispuesto y sírvanos de consuelo el ejemplar recuerdo que de su modélica vida nos ha dejado.