'Aigua, Mare de Déu de l'Aldea', per Joan Rebull

Consideracions del pintor sobre els murals per a l'ermita de la Mare de Déu de l'Aldea · El retaule serà inaugurat dissabte, 18 de maig, a les 19.30 hores, amb una conferència explicativa de l'autor i serà beneït pel Bisbe de Mallorca i exbisbe de Tortosa, Xavier Salinas, que surt en la pintura, després de la missa de dotze, el 20 de maig ·

Quan mossèn Víctor em portà a l’ermita, després de prendre l’acord provisional de decorar les dos grans parets laterals de l’altar major, decidírem allí de dur endavant el projecte no sense prendre ja les primeres mides provisionals i fer-nos una idea aproximada de les dimensions i alternatives concretes d’emplaçament dels dos grans retaules. A partir d’aquest moment, les energies se centraren en la cerca de dos motius que foren coherents amb la tradició de l’ermita i de l’advocació específica de la Mare de Déu de l’Aldea.

A partir de la investigació de la documentació històrica, literària i fotogràfica que em va posar a l’abast mossèn Víctor (alguna de ben antiga) i de la informació oral provinent dels mossens, del patronat i altres aldeans, el mecanisme de la imaginació de l’artista ja estava activat i, de resultes de tot plegat, van sorgir, entre altres representacions, dues idees que són les que han pres com a temes definitius dels murals. Una és l’arribada a l’Ermita de la processó de rogativa per l’aigua i l’altra és una escena final de sega amb acció de gràcies a la Mare de Déu per la collita. Vàrem decidir de començar a pintar primer l’escena de la processó, que aniria a la paret dreta del presbiteri mirant cap a l’altar. Avui, a la primavera del 2013, sortosament i gràcies a Déu, el mural ja està acabat.

En ocasió de les proppassades festes de 2012, se’m va oferir l’oportunitat, en forma de conferència, d’explicar als assistents reunits a l’ermita les característiques físiques i artístiques del projecte pictòric. La conferència va estar muntada sobre un audiovisual en què anaven incloses les fotografies dels primers esbossos que l’artista havia dibuixat com a models bàsics dels dos murals; això vol dir que els treballs del retaule que aviat s'inaugurarà van començar aproximadament ara fa un any.

Els trasllats processionals de la petita imatge des de la seu de Tortosa a l’ermita de l’Aldea (i viceversa) en temps de sequera eren regulats, segons documents d’arxiu, amb protocols molt concrets que denotaven la importància i la fe que hi posaven tant el poble com els seus representants religiosos i civils quan l’atmosfera no era propícia per al camp i les pluges tardaven a rajar.

No cal dir que, a més de l’espectacle solemne que sempre és una processó religiosa, tot i els matisos rurals i solucions humils que conformaven aquelles comitives (un exemple n’és la cadireta penjada al coll del capellà portador, on descansava la imatge recolzada sobre el seu pit, fins que el seguici arribava caminant a les vores de la torre i de l’ermita), també hi brollaven entre els fidels peregrins càntics i crits (entre ells, el tradicional d’“Aigua, Mare de Déu de l’Aldea!”) que amaraven de drama aquella cerimònia. Elements més que suficients, col·lectius i individuals, per inspirar un quadre i ser sublimats pels pinzells. Les creus i els penons, les peanyes, els carros amb les tendes de vela, gent il·lustre i senzilla, xiquets i grans, pagesos i menestrals constituïen material abundós per construir una escena que arribés a l’anima de l’espectador i sigués un homenatge als nostres avantpassats i a la seua fe, determinació i coratge. Combinar bé tots aquests elements i matisos seria la clau per obtenir un bon producte final.

A patir dels primers dibuixos, el pintor va elaborar un esbós definitiu a l'oli que s’havia de traslladar, molt ampliat, al retaule definitiu. Aquest model pintat sobre tela de vuitanta centímetres de llarg per quaranta d’ample ha estat tractat amb bastant detall (tingui's en compte que l’escena abasta una concentració de més de cent persones, grans o petites segons ho mana la perspectiva del quadre) i, tot i que el resultat final de l’obra no és un copy-paste, una còpia absolutament fidel, del model, resulta evident que el retaule definitiu és fill d’aquest i de tots els esbossos previs.

Si em proposo resumir alguns dels aspectes físics i tècnics d’aquest primer retaule d’uns vint metres quadrats, diré que un conjunt unitari de sis peces de taula especialment preparada per repel·lir la humitat, encalçades sobre una graella de llistons que s’aferra a la paret i que, a més de ser l'estructura sobre la que s’adhereixen les taules, serveixen d’aïllant entre aquestes i la paret, permetent el flux de l’aire entremig. Un cop ajustades i clavades les peces del mural, el pintor repinta totes les juntes i els petits buits que deixen les sutures de les peces per tal de crear la il·lusió que hi ha un sol conjunt.

La pintura és a l’oli sobre una capa impermeabilitzadora que s’ha aplicat prèviament a la fusta. Els diferents gruixos i brillantors que poden sorgir per l’aplicació no uniforme de les pinzellades de l’artista, s’igualaran al cap d’un any o dos amb una capa de vernís protector, temps suficient perquè l’oli de les pintures estigui ben sec.

El quadre no vol ser una reconstrucció històrica d’una d’aquestes processons de rogativa, tot i que l’ambientació dominant respon a les primeries del segle XX, sinó una conjunció de símbols que moguin l’espectador a participar de la fe dels avantpassats, de les seves conviccions i del seu compromís amb la vida i la subsistència del seu poble. Hi ha elements, fins i tot anacrònics, que salpebren l’obra amb l’intent de reforçar la identificació dels aldeans i fidels actuals amb la mística bàsica i atemporal que rau en tota pregària al cel en temps de precarietat.