'Pregó de la XIX Festa del Renaixement de Tortosa', per Xavier Grasset

 ¿Què ha de tenir un poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa? Primerament bon clima, bon siti, molt comersi per la mar y per lo riu y també per la terra, dos ports a la mar e igual distància a les tres principals ciutats de la corona; y en la mateixa està de la de Mallorca. Molta còpia de averies, de sal y de peix major, de varietat y abundància de fruites, gran longitut y latitut de térmens, molta llibertat per sos privilegis ...”

I no sóc jo qui ho diu, ja ho sabeu, sinó Cristòfor Despuig, als cel.lebres

Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa del (1557)

Què ha de tenir un poble per a fer-se gran? Què ha de tenir una ciutat? Doncs deixeu-me que digui, com a pregoner d’aquest any 2014, que el que té Tortosa no ho té ningú! Que el que teniu tortosins i tortosines no ho té ningú, començant per les festes del Renaixament que fan que el centre del món durant aquestes dies, com també havia sigut en el passat, sigui Tortosa!

Per tant i d’entrada deixeu-me agrair l’honor que em feu Veguer, Alcalde, nobles i pobres, trast i trastos, banderers, i bandarres, comerciants, comediants, mercaders, prohoms i pro-dones, còmics i bisbes, papes i mames, cuiners i farts d’olla, baldanes i brossats i viatgers i viatjants.

Gràcies infinites de reparar en aquest humil servidor de tots vostès que m’honoreu fent-me, i vestint-me de pregoner. No sé si sóc prou digne de dur aquests teixtits avellutats, i nobles, no sé si aniria més d’acord a la meva condició, anar més descarregat de lluïssor, anar si molt convé amb algun parrac, o directament a pèl, si això no fos ofendre la cerimònia.

Però en tot  cas no goso, i deixo els streptease per la Taverna d’Enrico, i fins i tot convido a alguna altra cortesana o servidora que estigui de més bon veure a fer-ho en aquests dies en que Tortosa es reinventa.

Un gran honor rebre missatge de confiança. Es veritat que ja sabeu que jo no tinc un NO, ni un, ni dos.

Per tant quan el senyor Veguer em va dir si m’agradava la festa del Renaixament vaig dir de manera entusiasta que SÍ, i quan em van dir si volia i podia fer el pregó d’aquest any, tamé vaig dir que SÍ . Sí-Sí

La festa del Renaixament és la reinvenció, i encara que pugui semblar contradictori mirar enrere, ens ha de permetre mirar endavant. Tornar a nèixer.

Mirar enrere, mirar al segle XVI que és el que fem a la festa del Renaixament ens dona, us dona les arrels, ens fa viatjar a l’esplendor, al cim, a l’època en que Tortosa era el centre del món conegut. Cruïlla entre València, Saragossa i Mallorca i Barcelona. Porta d’accés, des del mar i pujant pel riu als mercats interiors. Cruïlla i centre intercultural, que donava noms i caps al país. Com a mínim 6 dels presidents de la Generalitat d’aquella època tenen lligam directe amb Tortosa, com Francesc Oliver de Boteller, que també va ser abat de Poblet, o Esteve de Garret, president el 1515, idolo que tots adoren i que té ball d’homenatge.

 La Tortosa esplendorosa, donant a la Corona els seus fills il.lustres, literats, músics, arquitectes. I armaris, que obrir l’Armari Arxiu sí que és sortir de l’Armari amb tot el coneixement!

Tortosa que era i és el centre del País, o dels Països Catalans, deixeu-m’ho dir, encara que ara sigui pecat dir País Valencià, Països Catalans, i estigui negat per llei a les Illes Balears, o que a l’Aragó s’hagin inventant una vergonyant denominació a la llengua que compartim amb una part dels seus ciutadans, el Lapao.

Què és això sinó vergonya, i ignorància a cop de decret? Només caldria que llegissin les cròniques antigues per saber d’on venim. Que és fonamental per saber on es vol anar, i on som.

I això també és mèrit de la Festa del Renaixament. Sí és clar enmig d’aquest aire festiu, d’aquesta mobilització festiva, d’aquests més de 60 actes diaris, aquests 600 artistes, aquests 3000 ciutadans que us impliqueu avellutats o no, però caracteritzats com a l’epoca, hi ha la gran lliçó que ens dona el passat.

Quan no et deixen escriure la història, perquè te l’han amagat o escrit amb intenció, quina gran lliçó no és tornar-la a estudiar. La ignorància o pitjor encara la pretensió de pensar que ja ho sabem tot és el gran mal. Com en aquella història de l’estudiant i el barquer que recull Jean Claude Carrière al seu llibre el Circulo de los Mentirosos

Un jove estudiant  de viatge que volia creuar un riu, posem l’Ebre, quin sinó?

que li va demanar a un barquer que el passés a l’altra banda d’un riu …El barquer seguint el seu ofici va agafar els rems i es va disposar a creuar el riu.

-.Mentre anaven dalt de la barca, va passar un estol de moixons.

 -. Coneixes la vida d’aquestes meravelloses aus? Li va preguntar l’estudiant que volia lluir els seus coneixements.

-. No, no en sé res. Va respondre el barquer.

-.Ah, amic doncs has perdut una quarta part de la vida.

Una mica més lluny, quan la barca lliscava prop d’un tou de plantes aquàtiques, el jove estudiant va preguntar.

-.Saps com viuen aquestes plantes? Com es reprodueixen? A quins insectes alimenten? Fan la fotosintesi ? Saps , com a mínim, com es diuen?

-.No, jo no sé res de tot això- va respondre el barquer.

-.Així doncs heu perdut mitja vida!

Quan ja anaven pel mig del riu, una mica més enllà, l’estudiant, una mica pesat tot s’ha de dir!, va tornar a preguntar.

-. I les aigues?Les aigues sobre les quals navegues? Saps de què están fetes? D’on venen’ On van?

-. No, va repondre el barquer, mentre feia anar els rems, de tot això no en sé res!

-. Doncs bé, has perdut tres quartes parts de la vida.!

Just en aquest moment la barca es va començar a omplir d’aigua a través d’un forat en la fusta . El barquer va deixar de remar, i li va preguntar al jove mentre s’enfonsava la barca.

-. Que saps nedar?

-. No, no en sé.!

-. Doncs has perdut la vida sencera!  Li va dir tot saltat a l’aigua per arribar a terra.

La festa del Renaixament no és que sigui un curs de natació, és que el sistema d’immersió histórica-festiva total.

I com sempre passa, i aquesta és la gràcia, la festa ens convida a participar de mil maneres. I aquest any de la dinovena ediciò de la festa amb participació de grups internacionals, companyies franceses, italianes, txeques, portugueses i hongareses, vaja que no es pot negar que som i serem de la Unió Europea.

Aquest any en que fins i tot Barcelona ha tingut un bon tast de festa en la presentación que es va fer la setmana pasada al Cap i Casal, les families nobles desfilant pel Passeig de Gràcia i els abanderats per la Rambla, i els Quicos acabant com a músics del Metro! Passant el platet i la gorra! Home que me’ls aprecio i estimo, l’any vinent fem promoció en un Palau, ja sigui el de la Música o el de la Generalitat que també tenen petjada o musical o renaixentista! Vaja la façana la va fer arreglar el Boteller..pos xaic que estem fent! Mecagon l’orba!

Però vaja ja se sap que la promoció i el màrketing exploren tots els camins, subterranis inclosos.

Però picar a la porta de Barcelona està molt bé i s’ha de fer amb energía perquè són tantes les vegades que des de Barcelona s’entra a Tortosa i a totes les Terres de l’Ebre sense picar a la porta, sense preguntar i sense mirar prim i es disposa sobre l’energía ja sigui la que dona el riu, o el castor, els molinets, les nuclears, els cicles combinats o el petroli. Hi ha tantes decisions que es prenen allà i afecten aquí, que ja va bé també que d’una manera festiva s’alci la mà i es convidi a barcelonins, i a tots els catalans de fet , a tothom vingui  d’allà on vulguin,  que vinguin a passar uns dies a Tortosa a passar-s’ho bé, però que sigui picant a la porta.

La ciutat es transforma en el jardí de les delícies, un paradís com poemava l’enyorat Gerard Vergés que es va endur el cavaller Sant Jordi aquest any

I quina meravella !

Prats verds i dolces músiques,

i noies blanques, tendres, rosses, nòrdiques.

i noies negres, esveltíssimes.

Imitant els perversos adamites

-una heretgia que condemna Roma!-

dones i homes es besen i acaronen

amb pagana innocència,

i  els més audaços s’emparellen

dins de flors transparents com el cristall

o dins de grans conquilles: plàcids tàlems marins.

I hi ha fruits abundosos

que del plaer són simbol:

la mora, la cirera, la maduixa,

les tres de pell vermella

i de polpa ensucrada.

I es veuen flors, semblants a les roselles,

amb una aroma d’opi

que condueix als somnies.

I altres flors ni tan sols imaginades.

Això sí que és energia, energia poètica que projecta amb força també la que dona aquest riu mític i remorós

Parlo d’un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan afuats com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d’ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.      

Aquest riu mític, reivindicació remorosa i permanent dels tortosins que dona caràcter i sentit a tota l’àrea d’influència més immediata, les Terres de l’Ebre.

La festa del Renaixament també juga aquest paper, a més de la festa que convida a tastar la fruita, de fixar memòria, de recuperar l’autoestima d’un passat lluït i potent, el que es traduïa d’aquestes families de nobles, d’aquesta organització de la ciutat i la seva defensa, de la seva potència econòmica i comercial. I és clar que Tortosa sempre ha estat present a la història en la del Tricentenari, en la del Bicentenari del Prim, o el centenari de la mancomunitat, i en l’epoca de la República de les Lletres, la del segle XVI en que una corrent de coneixement es distribuïa arreu d’Europa de manera altruïsta.

Festa i orgull, festa i alegria, festa i convit

Viviu la festa creieu-me no feu el ruc, us ho dic amb totes les lletres sereu més rics, que si aneu pels recs, i agafeu rocs, no escolteu rac’s, escolteu l’Oracle de Catalunya Ràdio, feu-me el favor!

D’això de fer el ruc, i com que ja he vist que en l’afany de tematitzar l’època hi ha animals de tota mena a la festa, de quatre potes, conills, cavalls, ponies,camells, someres i rucs, m’ha vingut al cap i a les mans la Disputa de l’ase, que es va acabar publicant al segle XVI tot i ser aquesta obra d’Anselm Turmeda una mica anterior. La disputa entre un frare i un ase sobre la superioritat d’home o animals, i on hi ha un moment en que l’Ase parla dels quatre elements:

“De la mateixa manera que el gran món té quatre elements, és a dir el foc, l’aire, l’aigua i la terra, així el petit món de l’home té quatre membres, que són el cervell, el cor, el fetge i el pulmó..

I de la mateixa manera que amb els humors, els vapors, les fredors i les humitats que pugen enlaire es congrien i engendren (imitant el moviment dels planetes) vents, trons i pluges, així també pugen els vapors de les parts inferiors a les parts superiors i provoquen vents, com els rots; trons com els esternuts i la tos, i pluges , com les llàgrimes i la saliva. Per dir-ho breument, la carn del cos de l’home és semblant a la terra, ja que fou creat de terra i a la terra ha de tornar.

Doncs si ens regim pel foc, l’aire l’aigua i la terra, ja està tot dit. A renaixer toca. A ritme de Jota, amb regust d’arròs, de baldana i pastisset. A renaixer toca si volem seguir endavant, agafar forces mirant al passat però no per quedar-nos encantats sinó per agafar forces per tirar endavant i progresar.

Tortosines i Tortosins, que tinguem una gran Festa del Renaixement 2014!

Terra d’aigua
Terra d’un riu.
Visca la Vegueria de Tortosa!
Visca